[ Joan Elias ]
La nit neguiteja els arbres,
calla el silenci.
Cel immens,
immens,
hora barda,
vora mar.
Per la memòria humil dels tendres camins de fang,
passeig de llavis i naufragis,
gest i cendra, la venjança sagitària.
Càlides màscares dels vells mons,
certituds de ritual incrèdul
on trepitjo les dates funàmbules
i sargeixo tots aquells silencis.
Esmolada fosca, poruga de vestigis,
on tremolo sencer en bocins d’infantesa
sota la lògica perversa dels estels.